Després d’un període en què la pandèmia ha deixat els lideratges polítics en suspensió, es fa cada dia més notori el buit d’autoritat moral dels que governen. La democràcia es basa en part en la distinció entre l’adversari i l’enemic. Amb l’adversari ens confrontem en el marc d’unes regles del joc compartides i d’una cultura del respecte mutu. Contra l’enemic el conflicte es planteja en termes de o tu o jo, i les regles pinten ben poca cosa. En els últims temps, com si es volgués donar la raó a Irene Vallejo quan diu “El bé no es nota, el mal és sorollós”, la monotonia de l’escena política l’han trencat personatges que han fet de la ridiculització de les pautes i les normes, escrites o no, la seva forma d’estar en el món, sobre la vella tècnica de la construcció permanent de l’enemic i del cap de turc. Com el tàndem madrileny Ayuso-Monasterio, que es presenten com a campiones de la lluita contra el comunisme (i no és broma) i fan alhora de la immigració il·legal el símbol de totes les perversions (l’extrema dreta sempre deixant anar el seu odi contra els més febles).
↧