1. Trepitjar. Costa d'entendre un joc dels disbarats com el que viu la política catalana des de les eleccions del febrer. Tots sabem que és en l’àrea de proximitat de les persones que sorgeixen els pitjors ressentiments. I en la política no hi ha enemic més inquietant que el que ronda l’espai propi. Tothom aspira a guanyar terreny en les franges de proximitat ideològica i social, per tant, en el territori del veí i potencial aliat. No ens ha de xocar la rivalitat entre aquest magma indefinit anomenat Junts per Catalunya (un nom que no dissimula la voluntat d’atrapar-ho tot) i un partit de llarga història i perfil ideològic, Esquerra Republicana de Catalunya. És evident que es trepitgen. I que les relacions de forces estan canviant. De fet, per primera vegada Esquerra s’ha posat per davant. I això els costa d’acceptar a aquells que tenen tendència a confondre’s amb el conjunt del país.