1. Ampli espectre. Era Hannah Arendt la que advertia dels perills que es generen quan la distinció entre fets i ficcions deixa d’existir. La crisi dels pressupostos n’és una conseqüència. L’independentisme viu del mite de la proclamació de la independència que va ser però no va existir: ni tan sols es va publicar en el butlletí oficial corresponent. El darrer tòpic, que hem sentit repetit a bastament aquests dies, és el de la majoria del 52 per cent, convertida en estadi superior del procés independentista. Certament hi va ser (i va servir per elegir al president Aragonès, després de fer-l'hi gruar amb un joc de travetes indigna de la causa, indici de la precarietat de la coalició). Però aquesta majoria mítica es va fer en unes eleccions amb participació molt minsa, en què l’independentisme va perdre 700.000 vots. Malament rai quan el gran horitzó és a la baixa. Quan de la debilitat se'n fa virtut, vol dir que la distància entre realitat i ficció s’eixampla. És el que s’està veient d’ençà que hem passat de la llarga ressaca de l’1 d’Octubre a la lenta assumpció que estem entrant en un període en què queda molt per reteixir abans de poder pensar en noves embranzides.