No sé si Habermas té raó quan diu que “vivim una època de regressió política”, però és cert que massa sovint veiem els nostres representants jugant a fer política per comptes de fer política. I és una impostura. A l’escena catalana, amb el cas Juvillà, s’ha arribat ja al límit. Els mateixos protagonistes han plegat veles de manera totalment indissimulada. La comèdia ja no dona més de si. S’ha apel·lat reiteradament a la resistència, a la desobediència i a la confrontació per mantenir viva la flama, però no s’ha passat mai del soroll als fets. I ara el vel ja ha caigut definitivament: no hi ha condicions per entrar en una fase de desafiament frontal. I la protesta retòrica perd llum en la mesura que es converteix en coartada de la impotència. La bona política és la que sap en cada moment fins on es pot arribar i en treu el màxim rendiment. Anar més enllà del possible és garantia de frustració. Quan no hi ha relació entre el que es diu i el que es pot fer només queda el soroll. I el soroll cansa.
↧