Fa quinze anys, quan anava a les reunions de l’escola de la meva filla, el torn de preguntes dels pares es reduïa a la informàtica i l’anglès. Una inquietant idea instrumental de l’ensenyament, expressiva d’un vici molt estès entre nosaltres: que els pares es consideren propietaris dels fills, i confonen l’estimació amb la possessió. Evidentment, això implica la fantasia afegida que ells han de disposar sobre l’aprenentatge i sobre els valors que han de regir la vida de les seves criatures. Una mentalitat basada en una visió primària dels fills com a prolongació dels seus progenitors que té una conseqüència prou coneguda: és gairebé impossible fer-se gran sense matar simbòlicament els pares.
↧