1. Llegir la realitat. Deia Joan Fuster que “un fracàs no s’improvisa”, i és ben cert que acostumen a tenir una treballada història. Com és lògic i natural, els que més hi han contribuït són els que més es resisteixen a reconèixer-ho. Aquesta idea és especialment pertinent en la política, que es mou sempre, per definició, en una perversa dialèctica entre el desig i la realitat que és la font de tota gran confusió. Aquests dies a França es recorda Pierre Mendès France en el quarantè aniversari de la seva mort, una de les figures més respectades de la política francesa malgrat que només va governar set mesos i deu dies l'any 1954. Una vegada Anne Sinclair li va preguntar per aquest fracàs –se suposa que el polític es realitza governant–. Va contestar que l’havien perdut dues coses: “Tenir raó massa aviat” i “no ser com els altres”. Una argumentació agosarada, sobretot tenint en compte que es va oferir al Maig del 68 per assumir el poder quan el general de Gaulle va entrar en desconcert, i tot plegat va acabar, un mes més tard, amb una victòria aclaparadora del general-president, encara que, val a dir-ho, va ser el principi del seu final, que va arribar un any després. En tot cas, l'èxit polític té molt a veure amb la capacitat de llegir la realitat. Un exercici contraindicat amb les dues pulsions principals de la política: la voluntat de poder i la creació d'un projecte ideològic que operi com a marc mental i que sovint acaba impedint veure la realitat de cada dia. I és així com es construeixen els fracassos.