Des del dia que el vaig conèixer, a Olot a finals dels 60, sempre m’ha impressionat la verticalitat de la manera de pensar d’en Xavier. Tenia una intel·ligència que li permetia arribar més a fons que els altres, tombar obstacles que semblaven insalvables, generant la sensació que sempre caminava un pas per davant. Posaves qualsevol qüestió sobre la taula i amb el seu raonament era capaç d’aixecar les capes més profundes i treure a la llum dimensions que semblaven perfectament amagades. Tant és així que a vegades anava tan lluny que acabava sortint per algun cantó tan inesperat com imprevisible en les seves conseqüències.
↧