Atenció als senyals que venen de França que confirmen que les dretes radicalitzades es converteixen a Europa en refugi del malestar. I és un perill. Emmanuel Macron va arribar al poder de manera inesperada, amb poc temps en la política i just un any després de deixar el govern de François Hollande per presentar-se a les eleccions presidencials. En un escenari entre la mediocritat i la desorientació, ell va emergir amb voluntat de recuperar i renovar les essències de la presidència de la República Francesa. Després d’un cap d’estat trempat com Jacques Chirac, de les frivolitats de Sarkozy i d’un president sense atributs precisos com François Hollande, Emmanuel Macron va escenificar una actualització dels rituals de la grandesa que el general De Gaulle havia convertit en signe d’una institució més enllà dels mortals. Tan convençut estava d’haver retrobat el camí que, aprofitant el desconcert en el sistema de partits, va pretendre navegar per sobre del bé i del mal: “De dretes i d’esquerres a la vegada”. Però el malestar és gran i no s’atura. I cinc anys més tard, en arribar l’hora de la reelecció, la dreta i els socialistes tocaven fons. I mentre l’esquerra es descomponia definitivament, Marine Le Pen es consolidava com a receptora del malestar.