Una cosa és fer política i una altra jugar a fer política. Aquesta segona pràctica acostuma a ser expressió de la impotència o de la incompetència. I, com ja he dit alguna altra vegada, és un vici crònic de l’independentisme, que massa sovint passa de l’una a l’altra per una manca d’avaluació efectiva de les relacions de força que porta reiteradament a apostar per estratègies equivocades. La reacció de Laura Borràs, que joguineja amb la seva condemna judicial, n’és un exemple menor, però indicatiu.