Diu Yuval Noah Harari que l’home “és un ésser capaç de crear ficcions i creure-se-les”. El problema de la ficció en política és que quan esdevé creença ens pot situar amb molta facilitat en l’espai del risc. És a dir, en la pèrdua de consciència dels límits, que és sempre el punt de ruptura que condueix a la catàstrofe. El raonament polític gira al voltant de la relació de forces. I l’èxit és la capacitat de determinar la condició dels altres. Qui mana? En democràcia, aquell que pot acumular més complicitats. De manera que es tradueixin en majoria en el vot ciutadà. I aquí es combinen dos factors: la capacitat de crear ficcions que integren i agrupen la ciutadania i la complicitat dels poders socials, els econòmics i els mitjans de comunicació. Passar-se de frenada en qualsevol àmbit sovint es paga. Hem tingut un bon exemple de tot plegat en les eleccions generals del 23-J. Una gran majoria dels mitjans de comunicació de l’Estat van apostar de manera fins i tot grollera per la victòria del PP. I l’exageració els va sortir cara: van provocar una resposta reactiva dels ciutadans. I el PP es va quedar amb un pam de nas.