1. Infantilisme. En moments d’efervescència política com l’actual, tant a Catalunya com a Espanya, fàcilment es posa de manifest la diferència entre fer política i jugar a fer política, que acostuma a ser el recurs de la impotència. Entre el càlcul racional de les passes a fer, de la distinció entre el que és possible i el que és desitjable i de l’optimització de les relacions de forces i la lleugeresa dels cops d'efecte per fer-se notar, pensats per fer soroll i per donar peixet a la feligresia (que en bona part ja està de tornada de moltes coses i és conscient d’allà on som) hi ha una certa distància. I jugar al vaig i vinc, ara sí però ara no, complicant la jugada a aquells amb els quals has pactat, acostuma a acabar malament. Una cosa és forçar una negociació (i si es fa bé pot tenir premi), i una altra cosa és fer-se l’exigent més enllà del raonable i embolicar la troca atrapat en la més ridícula de les opcions tàctiques: com pitjor, millor. Avui el govern espanyol i els seus socis passaran aquesta prova.