1. Nus. Semblava que Pedro Sánchez faria un De Gaulle: anar-se’n per tornar com a redemptor quan la situació es desbordés. Fins al darrer moment el president ha seguit un ritual que duia en aquesta direcció –encara que costava acabar-s’ho de creure–. I hi ajudava també l’expressió de desencant que emetia el seu rostre, un to decaigut que sonava a renúncia, amb l’acompanyament de referències reiterades a l’àmbit privat. El secretisme i la gestualitat previs a la solemnització de les seves meditacions d’aquests cinc dies d’exercicis espirituals familiars semblaven confirmar una sospita, i la trobada prèvia amb el rei semblava avalar-la. Fins que de cop va concretar: “He decidit continuar, amb més força si és possible, al capdavant de la presidència del govern d’Espanya”. Per què, doncs, aquest enrenou? ¿Tensar la corda per fer més miserables els comportaments de determinats sectors polítics i mediàtics que ataquen sense contemplacions l'adversari?