1. El gir. Hi ha una imatge que aquests dies em ve al cap de manera recurrent: el rictus de Netanyahu (maldat sardònica en podríem dir) a les Nacions Unides. La por al conflicte fa que sempre ens instal·lem –sovint contra tota evidència– en la idea que ningú gosarà anar més enllà de certs límits. Netanyahu va deixar clar, sense ensenyar les cartes del tot, que a ell no l’aturarien. La majoria dels reunits no tenien notícia que el primer ministre d’Israel acabava de donar l’ordre d’atacar Beirut a la caça de Hassan Nasrallah, líder màxim de Hezbollah, i seguien fent propostes de treves i negociacions que a Netanyahu li entraven per una orella i li sortien per l’altra.