El rebuig a l’extrema dreta és proporcional a la seva dimensió. El cordó sanitari contra ella decau a mesura que creix. El 2002, LePen pare, que es va colar de rebot a la segona volta, va ser arrasat per Jacques Chirac (82,21% contra 17,19%) en una mobilització massiva del vot republicà. Quinze anys més tard (2017), la victòria d’Emmanuel Macron sobre Marine Le Pen va ser encara prou contundent: 66,1% contra 33,9%. Aquesta vegada, si Macron aconsegueix la victòria, serà per la mínima. És a dir, que el president afronta la segona volta amb una inevitable sensació de fracàs. En cinc anys no ha estat capaç -ni ell, ni els partits tradicionals de la dreta i de l’esquerra franceses dels quals Macron va fugir amb una promesa de renovació institucional- de tornar a enviar l’extrema dreta al racó. Signe inequívoc d’esgotament de les institucions de la V República, que ningú s’ha preocupat de renovar.
↧