El vot és un instrument –no l’únic, evidentment– que els ciutadans tenen per fer política. Els dos-cents mil votants independentistes que aquesta vegada han votat el PSC han fet l’opció racional del vot útil per frenar la dreta autoritària, en comptes del vot d’adhesió al seu projecte polític –la independència– o l’abstenció. La seva sensibilitat política els ha fet entendre que impedir la majoria reaccionària era la millor opció possible, també per a la seva causa. I s’equivocaria el PSC si fes triomfalisme d’aquesta circumstància. Són vots guiats per l’interès general, propis d’una societat capaç d’aplicar la racionalitat a la política mantenint la distància justa respecte a les transferències del fet religiós a la ideologia en forma d’adhesions incondicionals. Un exercici de raó democràtica que ha fet possible que es pugui dir que Catalunya i Euskadi han salvat Espanya, de moment. Els que se’n volen anar han estat determinants. ¿Una paradoxa? Un gest de racionalitat democràtica: sempre cal evitar que el neofeixisme governi. Només des de la infantil lògica del com pitjor millor es pot optar pel contrari: és a dir, per l’abstenció.