1. Desconcert. Emmanuel Macron tampoc se’n surt. Fa temps que se’l veu frisar. Buscant l’equilibri entre un tarannà liberal il·lustrat, un vincle d’origen amb els poders econòmics i una certa gosadia intel·lectual, recolzat sobre una dosi indissimulable d’autoestima, va somiar des de la seva irrupció amb poder crear un gran espai de centralitat en la política francesa. I de fet els primers indicis —fruit del desgast dels clàssics de la Cinquena República— semblaven donar-li la raó. Un sector important del món socialista es va deixar endur per la seva seducció i la dreta, tant l’exgaullista com l’exgiscardiana, va entrar en confusió, escampant-se en diverses direccions.