El rei Felip de Borbó va venir a Barcelona a presidir l’acte de lliurament de diplomes als nous jutges i m’ha cridat l’atenció que la majoria de comentaris –tant aquí com a Madrid– han girat al voltant de la seva figura, per raons previsiblement oposades. Els mitjans s’han aferrat a un desplegament marca de la casa: inexpressiu, poc empàtic, ple de tòpics sense cap sorpresa: “Sense justícia independent no hi hauria veritablement el concepte de comunitat democràtica”, “Tots hem de preservar i respectar la independència de la justícia”, “Els jutges han de ser independents, inamovibles, sotmesos a l’imperi de la llei”. I no segueixo per no avorrir-vos, un compendi de retòrica institucional. Naturalment, segons el lloc des del qual es llegia, la interpretació variava: a Madrid predominaven els elogis, atribuint-li una defensa incondicional de la justícia, i aquí s’insistia a posar en dubte una retòrica de suport sense fissures al poder judicial, en un moment que n’hi ha moltes d’obertes. Tot previsible.