L’afany amb què Feijóo i el PP s’han llançat sobre el cas Ábalos és alguna cosa més que l’embolica que fa fort. Quan el líder de la dreta encara no havia fet el dol pel seu fracàs en les eleccions generals, el president Sánchez va descol·locar el personal amb la proposta d’una llei d’amnistia per als encausats del procés independentista. Feijóo, a qui el ressentiment li impedeix de veure altra cosa que el malvat Sánchez, i que va de corcoll darrere seu, va fer de l’amnistia la gran traïció del president als espanyols, apel·lant a la retòrica patriòtica que, tal com estan les coses, envalenteix Vox i té menys atractiu del que semblava per al vot moderat. L’amnistia ha fet camí sense alterar les masses. I cada dia que passa es fa més manifest que l’opinió pública la tenia bastant assumida, i que l’efecte pacificador en què confiava el president Sánchez tenia fonament. Més encara coincidint en un moment en què els mateixos partits independentistes ja han elaborat psicològicament la crisi del 2017 i han abaixat el llistó d’exigències al mateix ritme amb què han reobert l’economia de les petites (o grans) diferències entre ells. Els esforços de Feijóo per disparar contra l’amnistia ja només eren foc d’encenalls.