1. Acord. L’independentisme –batejat ara com a majoria antirepressiva, que més que un projecte polític és una expressió d’impotència– ha aconseguit la mesa del Parlament, amb una persona polida com Josep Rull com a president. És una operació que podria tenir prou sentit si fos el fruit d’un pacte per elegir després com a president del Govern l’únic candidat que té opcions reals per ser-ho, Salvador Illa. Un acord polític de repartiment de les funcions, amb Esquerra Republicana com a agent del pacte, raonable per a totes les parts, que compensaria l’independentisme després de dues desfetes electorals importants, donaria sortida a l’atzucac actual i evitaria una repetició d’eleccions que difícilment milloraria la posició dels partits independentistes. Per un prejudici racionalista que la realitat desmenteix sovint, sempre m’agrada pensar que el que és lògic s’acabarà imposant. Podria ser, doncs, que el que ara no sembla que estigui parlat ni pactat acabi fent-se efectiu, i en els terminis corresponents Salvador Illa sigui investit. Però coneixent el personal, la por de ser assenyalats com a traïdors i els neguits que els acompanyen, no ho veig tan clar. I és una llàstima.