1. El pacte. El desvergonyiment de Mazón i la indolència de Feijóo han fet que la crisi valenciana saltés a la política general. En estat de negació de la realitat, Mazón no ha tingut la dignitat d’anar-se’n a casa, ni Feijóo l’autoritat per fer-lo plegar. Abascal ha captat l’oportunitat. Ha posat el programa sobre la taula: negacionisme climàtic, fermesa contra la immigració, marginació de la llengua valenciana, ni un euro a la memòria històrica. Vox ho proposa, Mazón ho firma i la direcció del PP ho valida. El pas està donat. No és un suport parlamentari ocasional, és un pacte de govern. El PP obre oficialment la seva aliança amb Vox, indiferent pel que sembla a les amenaces del moment. Feijóo, ocupat com sempre en buscar ocurrències per ridiculitzar Sánchez, que és la seva manera d’entendre el paper de l'oposició, ni tan sols ha estat qui ha pronunciat la confirmació del gir estratègic. Simplement, ha aplaudit el pacte de Mazón. Aplicant la política del mínim esforç que el caracteritza, Feijóo dona per bona una aliança que trenca el front democràtic i marca el futur del partit. S’han acabat les ambigüitats. Vox és el soci prioritari del PP, i deixa clar des del començament quines són les condicions. Una advertència que els altres partits no poden passar per alt.