Tinc la sensació que la miserable exhibició d’insolència de Donald Trump quan va rebre Zelenski a Washington marca un moment de canvi. Des de llavors, el president americà ha començat a donar senyals de pèrdua del control de l’escena. Els jutges se li comencen a rebel·lar, la ciutadania dona els primers senyals de discrepància i desafecció, la reputació d’alguns dels magnats que l’impulsen decau, Europa comença a marcar posició. I la inconsistència del relat de Trump es fa substantiva. Sembla que era l’home que tenia Vladímir Putin sota control i, tot just començar, ja s’ha vist que Putin li aplica el regateig curt: quan el té al davant, les fantasioses promeses de Trump decauen. Donava les negociacions per encarrilades i, en el primer intent de concreció, ha sortit amb la cua entre les cames. Un imprecís acord d’un mes sense atacs a centrals energètiques és tot el que Trump ha aconseguit del seu moviment estrella: la conversa telefònica amb Putin. I mentre Europa comença a exhibir certa voluntat de rearmament i coherència, l’estratègia russa d'embolicar la troca es fa evident. En l’entretemps, la Xina, fins ara molt discreta i convençuda que el soroll de Trump té un recorregut limitat i que li caurà el peix al cove, comença a ensenyar la cara. No fos cas que algú fantasiegés sobre la seva discreció. Els xinesos són aquí, apostant per capitalitzar el desconcert occidental.