1. Memòria. “Viure més de pressa és una forma de gestionar la nostra finitud: si doblem la velocitat de les nostres experiències vitals és com si tinguéssim dues vides”, ho deia el sociòleg Hartmut Rosa a Lola Galán, en una entrevista a El País. I és un bon retrat de certa histèria contemporània. No n’estic segur que aquesta excitació ajudi a assaborir l’existència. Més aviat ens situa en una espiral en què tot passa, gairebé res és. I més encara si, com diu el mateix Rosa, “la innovació i la velocitat no porten a una vida millor perquè estem destruint el planeta”. Podríem dir que és la paradoxa del ciutadà contemporani.